Article 6

Article d'opinió 08/09/04 - Contacta amb l'autor - Contesta l'article
CATALUNYA, ÈTNICA O POLÍTICA? per Juan Lejarza

Voldria plantejar alguns problemes relacionats amb la concepció etnico-cultural i la concepció política de nació en relació amb la Catalunya d'avui pero sense entrar en el tema de la immigració extracomunitaria; aprofitant la data del proxim 11 de Setembre.

Durant aquets tres últims decennis de transició politica el contenciós politic catala ha trobat una solució potser no del tot satisfactoria peró que ha permès un cert exercici de l'autogovern, una recuperació lingüística i un consens important entre els originaris de fora de Catalunya. Avui hi ha signes de malestar, afortunadament poc aspres, per dos cantons diferents: una pujada de l'independentisme i l'aparició d'una resistencia a la integració. Per aixó em sembla un moment oportú per fer un cert balanç de cara a les perspectives que s'obren davant nostre.

Els problemes es poden abordar des del punt de vista del conjunt espanyol i des del punt de vista català. La pertinença de Catalunya a Espanya i la presencia a Catalunya d'una considerable massa de persones nascudes en altres indrets d'Espanya (o filles de persones nascudes fora) genera una serie d'ambigüitats. ¿Forma part Catalunya d'Espanya? La pregunta no es planteja només per als habitants de Catalunya, sinó també per als de la resta d'Espanya, perque la noció d´"Espanya" s'ha construït historicament com un conjunt que inclou Catalunya. Per aixó els habitants de les regíons de parla castellana se senten afectats quan es parla d'independencia de Catalunya: senten com si els volguessin retallar alló que per a ells és "la seva" realitat nacional. No s'hi val dir que és un problema d'ells, no dels catalans, i no sols per raons històriques. Si admetem que tothom té dret a tenir una nacionalitat, també els espanyols tenen dret a tenir la seva, i a saber que és i que representa.

Conceptualment, la solució independentista té el merit de la claredat: Catalunya acaba a l'Ebre i alla comença Espanya. Els "espanyols", senzillament, haurien d'acostumar-se a la idea. Pero el problema es complica amb la presencia de tres milions -o més- de ciutadans de Catalunya que tampoc no admetrien que Catalunya no és Espanya. Uns se senten de nacionalitat espanyola, d'altres pensen tenir potser una doble nacionalitat, catalana i espanyola. Tal com estan les coses, i tenint en compte la vivesa dels lligams que encara conserven molta d'aquesta gent amb els seus llocs d'origen, a Andalusia, Extremadura, Castella o Aragó, la inclusió de Catalunya a Espanya ajuda aquesta gent a viure aquesta duplicitat sense gaire sentiments d'inseguretat, la qual cosa és un argument en contra de l'independentisme i a favor d'alguna forma de pertinença de Catalunya a Espanya, que pot ser diferent de l'actual: federal o confederal, per exemple.

Com que qualsevol solució democràtica imaginable comporta la total igualtat de drets de tots els residents a Catalunya, és obvi que l'opinió i la voluntat d'aquest sector (és a dir, dels qui no se senten només catalans amb exclusió de tot sentiment de pertinença nacional a Espanya) haurien de tenir un paper clau en qualsevol exercici de l'autodeterminació. Per tant, cal que qualsevol proposta s'elabori tenint present aquest sector de la societat catalana, la seva evolució i les seves opinions.

Al meu entendre, aixó obliga a plantejar-se el futur de Catalunya amb una gran cautela. La voluntat de conservar els signes d'identitat col. lectiva catalana, començant per la llengua i la cultura, és clarament majoritaria i no discutida per ningú. Aixó implica de vegades mesures de discriminació positiva a favor d'una llengua minoritaria en l´ambit cultural que, en general, són acceptades.En el pla polític crec que cal donar una preferencia inequívoca a l'Estat de dret sobre l'Estat-nació, és a dir, a l'organització política basada en la total igualtat de drets dels habitants del territorio. L'Estat s'ha de veure primordialment com una comunitat política unida per una voluntat col-lectiva de construir el futur. Peró els humans no som únicament ciutadans abstractes, àtoms de sobirania deslligats de qualsevol arrel histórica i psicológica. En realitat el fet nacional modern satisfà una necessitat universal de pertinença comunitaria amb components emocionals que no es poden ignorar ni menystenir. Per aixó l'Estat modern, malgrat la seva normativitat impersonal, promou una identitat nacional-cultural, amb els seus inevitables símbols i mites. I quan hi ha una certa pluralitat nacional-cultural, com en el cas de Catalunya, sempre hi ha una identitat col-lectiva a la qual pertoca el paper hegemónic. (Aquí Catalunya ha de ser considerada com un "quasi-Estat", on la dinàmica esmentada també es produeix.)

L'experiencia centro-europea de manteniment d'identitats nacionals de caràcter ètnico-cultural no associades a territoris clarament delimitats posa en relleu els perills d'aquest tipus de situacions. Per aixó a les nostres terres, on no tenim aquesta mena d'herències històriques, seria absurd deixar que es constituïssin ex novo situacions equiparables. Es important que no cristal-litzin les comunitats potencials que existeixen, provocades sobretot per una distribució poblacional en ghettos castellanoparlants deguda a l'estructura classista de la nostra societat. I aixó s´ha de fer evitant qualsevol assimilisme catalanitzador. L'expressió cultural espontania de molts inmigrants és una part important de la seva vida autónoma, i és per tant un bé a preservar. Es de criticar la política cultural del pasat govern de dretes nacionalista català consistent a subvencionar només activitats culturals fetes en català. Qualsevol activitat cultural feta a Catalunya, en català, castellà o mandinga, hauria de rebre igual consideració com a cultura de Catalunya (la qual cosa no és contradictoria amb una certa discriminació positiva a favor del català). La política socialista del Govern del PSC, hauria de deixar pas a una política més nacional-territorial. Aquest aspecte esta lligat, óbviament, al problema de les competències de l'Estat i de la Generalitat. En la mesura que la Generalitat assumeixi una concepció nacional territorial (municipal) autentica, d'altra banda, avançarem de veritat cap a una comunitat autogovernada, la qual cosa és més coherent amb un model federal o confederal de l'Estat espanyol.

Suposant que no hi hagi trasbalsos importants, i tenint en compte que la inmigració de la resta d'Espanya s´ha aturat definitivament, es pot esperar -si no s'introdueixen factors polítics pertorbadors-- una assimilació no forçada en el curs d'un parell de generacions, la qual cosa suposaria una paulatina desaparició de la conflictivitat potencial. Mentrestant, cal esforçar-se per neutralitzar la possible traducció política de diferencies que haurien de mantenir-se en altres plans no polítics.

Pel que fa al tema de la "identitat espanyola" apuntat al començament, caldria invitar a una reflexió, fora de Catalunya, a fi de superar una situació ambigua que converteix Catalunya en hostatge polític de la resta d'Espanya. No té sentit que els ciutadans de Catalunya no puguin plantejar-se el seu futur nacional sense l'espasa de Damocles d'una opinió que pot condicionar injustament la seva decisió. Perque avui el problema no es limita a un Estat i un exercit disposats a no tolerar l'autodeterminació de Catalunya, sinó també d'una opinió pública que pot provocar una crisi política i institucional molt seriosa i potencialment molt perillosa, que podria donar origen a un neonacionalisme unitarista capaç de crear problemes greus no sols fora de Catalunya, sinó també atiant a l'interior de Catalunya un conflicte potencial avui llunya.