Article 9

Article d'opinió 08/09/04 - Contacta amb l'autor - Contesta l'article
L'ESGLÉSIA I L'ESTAT per Juan Lejarza

Complint un protocol diplomàtic establert, el cap del Govern, J. L. Rodríguez Zapatero, va anar a visitar el papa de l'Església Católica, a Roma, al Vaticà, poc després d'haver guanyat les eleccions i de ser nomenat cap del Govem al Parlament estatal. El cap de l'Església, escollit dins d'un col-legi reduït de poc més d'un centenar de membres, es va permetre cridar l'atenció, criticar determinats aspectes de la política del Govern i fins i tot increpar el cap del Govern. Poc temps després el cardenal Rouco Varela i un altre cardenal de la cúria romana van opinar públicament contra projectes de Llei del Parlament, manifestant un rebuig clar i directe en contra «Les majories parlamentàries» que «no tenen dret d'anar contra els principis religiosos».

En ocasió de la festivitat de Sant Jaume, el dia 25 de juliol, en el decurs de la cerimónia a la Catedral de la ciutat compostel-lana, davant les autoritats de l'Estat, el bisbe celebrant va criticar públicament el Govern de l'Estat, interferint una vegada més en l'esfera autónoma i sobirana del sistema democràtic.

És cert que el ciutadans d'aquest país pensem que el nostre cap de Govern, cap del Partit Socialista alhora, no té res a fer, ni a veure, amb aquestes cerimónies religioses i que hauria de ser el primer de mantenir l´estricta separació de les dues institucions. No és menys cert, peró, que tots aquests representants de l´Església, cooptats en el si de grups reduïts i minoritaris, sense cap legitimitat democratica, no tenen cap autoritat, ni moral, ni ètica, ni política, per agredir, insultar i increpar algú que ha estat escollit pels vots de milions de ciutadans i té la responsabilitat de dur a terme uns projectes i uns programes per a la realització dels quals ha estat escollit.

Encara tenim pendent la profunda transformació del nostre país en un país modern, totalment alliberat de les cadenes i les traves del pes, de la inercia, de l' Església Católica. La modernitat instal-lada a tot Europa és el resultat de segles d'esforços, de dècades de lluita cultural, ideològica, social, política, des del començament de la Il-lustració, al segle XVIII, fins a la actualitat. La lluita per conquerir els drets personals, la llibertat de pensament, de paraula, d'associació, el dret de vot, la democràcia, la lluita pels drets socials i económics, les revolucions (la Francesa, la Russa després), tot un munt de reformes, tot el conjunt de fets, de normes, d'institucions que ens han permes d'arribar a les conquestes actuals, s'ha enfrontat sempre, ha hagut de lluitar sempre contra l'Església Católica, contra el seu dogmatisme, contra la seva doctrina, els seus valors, la seva crueltat i el menyspreu dels valors de l'humanisme il-lustrat. Encara més greu i significatiu resulta el cas de l' Església a Catalunya. Aquest país nostre no va conèixer ni la Reforma ni la Revolució. L' Església es va encarregar de combatre totes dues tendències històriques amb mitjans sempre ferotges, sanguinaris, cruels i innobles. El súmmum de la seva actitud històrica va ser la seva participació i la responsabilitat en l'esc1at de la Guerra Civil. Va començar per dirigir els primers atacs contra la II República (pastoral del cardenal Segura pocs dies després de la proc1amació de la República), va continuar participant en els preparatius de la sublevació feixista, facilitant contactes i mitjans econòmics i legitimant la rebel-lió militar fins a arribar a anomenar-la «Cruzada». Més greu encara va ser la seva complicitat durant la llarga dictadura.

Al llarg d'anys, de dècades, el poble, els seus dirigents culturals i polítics, romanien sotmesos a la repressió contínua, eren perseguits, torturats, empresonats, executats davant del silenci de l'Església, de la seva participació, de la seva complicitat. L' any 1931 l'Església va trigar solament dies a atacar i condemnar la República. Després de l'any 1939, fins pràcticament a la mort de Franco, al 1975, mai, amb molt escasses excepcions, va alçar la veu per cridar l'atenció dels excessos, les injustícies, la brutalitat de la repressió. L'Església no va tenir pietat dels germans vençuts, va ser implacable en la seva venjança, perquè venjança va ser el component i el resultat de la seva actitud. I aixó sense incloure les delacions, la participació de Capellans i Frares i Monjos en la condemna a mort de molts republicans catalans durant i després de la guerra civil. L'església, sempre atenta a alçar la veu davant de la més petita disminució dels seus privilegis, del més mínim atac als seus principis o doctrina, ¿quan va aixecar la veu per condemnar la fam, l'estraperlo, la misèria, la manca de llibertats, les carències de tota mena? I aixó continua. Llegint la premsa afí a l'església, escoltant les emissores de la seva xarxa, la COPE sobretot, fixeu-vos en la seva doctrina, la seva predicació. Continua enemiga de la modernitat, hostil a la democràcia, oposada a les conquestes i els avenços populars, arrapada als seus privilegis, mantenint la seva inèrcia sobre la societat civil, controlant l´ensenyament, intentant de conduir i condicionar la vida personal de tots i cadascun de nosaltres...